monòlegs en forma de pera

L’altre dia vaig anar a veure la sensació del moment, Avatar, que feien en 3D i en versió original als Icària. Vale que la història és conegudíssima, previsible i més antiga que maricastanya, però la qüestió és que la segueixen explicant perquè es veu que agrada. Com en el seu dia a Pocahontas, ens presenten el món a través dels ulls d’algú que viu en perfecta harmonia amb la naturalesa. Suposo que tots, en veure aquesta història, ens devem sentir identificats amb Pocahontas i el seu poble, o amb els Omaticaya en aquest cas més recent.

Se suposa que expliquen aquesta història perquè la gent en general voldria viure en harmonia amb la naturalesa, estar connectada a la vida animal i vegetal (a mi personalment em va flipar el Tsahaylu, “the bond” entre els Na’vi i els animals que munten, o les plantes i arbres). I llavors, què estem fent? Són aquest tipus de pel·lícules un intent de fer-nos més infeliços o més insatisfets, somiant amb un mode de vida que és ja totalment inviable? (insatisfets tindrem més necessitats i comprarem més…?) No entenc com se’ns pot bombardejar amb aquestes històries des del mateix país que passa olímpicament del medi ambient. I que tot el món s’emocioni amb elles i després passem olímpicament també.

O és que Avatar només és guai perquè té un munt d’efectes especials fets per ordinador. Potser és això.

[edit: en la mateixa línia, loxai diu que "resulta irònic q l’espectador acabi associant-se amb els nadius quan, en la realitat de la societat del benestar, desenvolupada i massificada, forma (formem) part de la màquina del terror." Sè, és que jo no m'explico tan bé =D]