monòlegs en forma de pera

M’he resistit fins ara, però és inútil, he de penjar fotos de la nevada… Bé, només a mi se m’acudiria quedar-me sense bateria de la càmara en un esdeveniment històric com aquest, però què hi farem. Alguna sí que vaig poder fer:

La platja de la Barceloneta, que ni es reconeix…

El bicing de Ciutadella, que en su vida se ha visto en tal aprieto…

La fi del món, vaja. Per molts una experiència de malson, i pels que vam tenir sort i ens va agafar a casa una visió irrepetible. Suposem. Tot i que avui quan hem sortit de l’Auditori hem vist caure uns quants floquets… Esperem que si es repeteix no ens agafi tan desprevinguts.

Avui inaugurem secció. Porque yo lo valgo. Fa unes setmanes ja que vaig anar a una botiga d’aquestes que li diuen gardencenter, que sort que n’hi ha una aquí al barri, i em vaig armar de dues jardineres, 30 kilos de terra (gràcies al Sr. Unfla, com a partir d’ara li direm, per fer momentàniament de transportista…), i uns pocs planters, amb la intenció ferma de fer créixer hortalisses i fruites al meu terrat.

De moment el que hi havia i que no requeria gaires mimos eren enciams i maduixots, o sigui que allà que ens hi hem posat. Se suposa que en uns mesos hauria de tenir bones notícies sobre ells i comunicar que ja me’ls he cruspit en alguna amanida…

L’altre dia vaig veure que fins i tot al Lidl venen llavors d’un munt de coses: verdures, hortalisses, herbes aromàtiques… T’expliquen tot el que ha de saber un urbanita de tota la vida (dels de l’enciam preparat en bosses del Mercadona) per fer créixer plantes a un jardí senzill: l’època en què has de sembrar, quant de temps triga en germinar, en donar fruit, quant s’ha de regar i com… Així que en aquesta secció Al huerto! (sí, petit guiño als Muchachos de La2 i el seu Al Fresco!) comentarem el trajín de regadores, llavors, terres i demés, per si algú li interessa o inclús s’hi vol apuntar.

De moment, per la foto ningú diria que just fa 24 hores hi havia un pam de neu damunt les jardineres… Va, que aguantareu, ànims! El temps dirà si la gelada de la nit ha acabat amb la seva curta existència (de fet per això inaugurem secció avui, no sigui que hagin passat per aquest món sin pena ni gloria, sense deixar-ne cap constància per la posteritat…).

I de pas vaig a veure si organitzo una mica les categories, que ja en 3 anys toca una mica de barrido, me parece a mí, que la gent si no es desorienta. Allá voy.

Vale que aquesta no és en català… Últimament la cosa va d’introduir variants!

Ponerse farruco, ponerse gallito, en realidad literalmente lo mismo, porque farruco viene del árabe farrug, pollo o gallo joven. La farruca también es un baile flamenco masculino (aunque tengo entendido que Sara Baras tiene alguna por ahí), lento y con mucho carácter, como desafiante y… eso, un punto chulo =)

Y para farrucas ésta, que llevamos toda la semana trabajando en la banda, para el concierto de mañana en al Auditori (dedicado a la música española):

[la farruca está a partir del minuto 3'10, lo anterior es la danza de los vecinos, también perteneciente a El Sombrero de Tres Picos de Falla]

Qué descaro, qué chulería, que poderío y qué arte. =D

Avui seria un dia fantàstic per aquesta cançó que diu “sol, sol, sol, ilumina sa pintura que hi ha en aquest llençol…”

(en moltes coses prefereixo la versió enregistrada però bueno…) Del primer disc de Joan Miquel Oliver, Surfistes en càmera lenta (l’anterior a que es fes famós… =) Segons ell, un homenatge country a en Tomeu Penya. Aquí ho deixem.

Va, sol, que no et costa res aparèixer per aquí de tant en tant…

va, rieu una mica, que mai està de més…

Ahir vaig viure una experiència inesperada, i sense sortir del barri… Una setmana després de la estrena de la nova temporada de Lost als Estats Units, arriba a Cuatro doblada al castellà. Fins aquí no hauria de canviar res, perquè fa temps que no en gasto, de sèries i pelis doblades. Però és que al carrer Pere IV hi ha un espai friki digne de menció: és Bharma, el bar ambientat en l’illa de Lost, on ahir retransmetien el primer capítol en pantalla enorme i amb les càmeres de Cuatro ben pendents.

A l’entrada ens donen la benvinguda amb un cartell que diu “Namaste”, tot i que un rètol lluminós amb els “números txungos” ens fa dubtar de si entrar o no. A dins hi trobem la cua de l’avió estrellat, la porta del temple, el temible fum negre, i per suposat cervesa i refrescos Bharma tots els que volguem. I espectadors enganxats com pocs.. En sèrio, si us agrada mínimament la sèrie i no us fa mandra baixar fins al Poblenou, passeu-vos-hi. Hi estàveu destinats…

Després d’uns dies de pluja, vent i fred a les terres del nord, aquests dies passats ens feien pensar a tots els que vivim esperant la primavera que ja ens quedava menys… Però vet aquí que la Maritxu m’ensenya una dita popular, una predicció meteorològica segons el temps que faci a la Candelera (el 2 de febrer, que per cert és quan s’ha de treure l’arbre de Nadal, sí, fins aquí ha de durar)… una expressió d’aquestes que segons com no et vols creure però gairebé sempre tenen raó:

Si la Candelera plora, l’hivern és fora

Si la Candelera riu, l’hivern és viu

I amb el dia que va fer, avui torna la pluja… Vamos, que encara ens queden uns mesets de fresca i aigües ocasionals. Ànims pues!

I’m Gonna Make A Change,
For Once In My Life
It’s Gonna Feel Real Good,
Gonna Make A Difference
Gonna Make It Right . . .

Pues eso, que las cosas empiezan por uno mismo =) Que l’energia i la força d’aquest home i d’aquesta cançó (i els cors gospel del final, és clar, això és infalible!) us encomanin a tots les ganes de fer, de canviar, de córrer i de buscar. Start with the person in the mirror!

“Lo que más me sorprende de la humanidad son los hombres que pierden la salud para juntar dinero y que luego pierden el dinero para recuperar la salud.”

Esto lo dijo Buda en su día, y no es por nada pero qué razón tenía.

Això ve perquè via Facebook (sí, de vegades té la seva utilitat i tot) un enllaç m’ha fet descobrir el blog Metamorfosis de La Vanguardia, que resulta ser un compendi de lliçons sobre tot el que hauríem de saber i ningú ens ensenya a l’escola. La búsqueda de la vocació personal, la qüestió sobre com, en què i per què gastem els diners, com gestionem el nostre temps lliure, com expressem (o no) el que sentim… I la seva autora, Irene Orce, almenys així a primera vista, sembla lluny de ser una gurú oriental perduda en les altes esferes de la búsqueda del nirvana: té 25 anys, és periodista i a més coordina el màster de Desenvolupament Professional i Lideratge de la UB (esmuquers, això del desenvolupament us diu algo? Doncs no, no hi té res a veure, amb el que fèiem allà).

Està ple d’articles i entrevistes interessants, alguns inclús diria que de lectura obligada escolar, com “El arte de escuchar”, i altres d’aplicació pràctica (”Si quieres cambiar el mundo, cambia tu forma de gastar dinero”), però cadascú té els seus propis interessos i només cal deixar-s’hi perdre durant alguns minuts per trobar-ne un que ens cridi l’atenció.

No, si al final Internet no serà una completa pèrdua de temps…

L’altre dia vaig anar a veure la sensació del moment, Avatar, que feien en 3D i en versió original als Icària. Vale que la història és conegudíssima, previsible i més antiga que maricastanya, però la qüestió és que la segueixen explicant perquè es veu que agrada. Com en el seu dia a Pocahontas, ens presenten el món a través dels ulls d’algú que viu en perfecta harmonia amb la naturalesa. Suposo que tots, en veure aquesta història, ens devem sentir identificats amb Pocahontas i el seu poble, o amb els Omaticaya en aquest cas més recent.

Se suposa que expliquen aquesta història perquè la gent en general voldria viure en harmonia amb la naturalesa, estar connectada a la vida animal i vegetal (a mi personalment em va flipar el Tsahaylu, “the bond” entre els Na’vi i els animals que munten, o les plantes i arbres). I llavors, què estem fent? Són aquest tipus de pel·lícules un intent de fer-nos més infeliços o més insatisfets, somiant amb un mode de vida que és ja totalment inviable? (insatisfets tindrem més necessitats i comprarem més…?) No entenc com se’ns pot bombardejar amb aquestes històries des del mateix país que passa olímpicament del medi ambient. I que tot el món s’emocioni amb elles i després passem olímpicament també.

O és que Avatar només és guai perquè té un munt d’efectes especials fets per ordinador. Potser és això.

[edit: en la mateixa línia, loxai diu que "resulta irònic q l’espectador acabi associant-se amb els nadius quan, en la realitat de la societat del benestar, desenvolupada i massificada, forma (formem) part de la màquina del terror." Sè, és que jo no m'explico tan bé =D]